Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Nombres 12,1-13
Maria i Aaron criticaven Moisès perquè s'havia casat amb una dona del país de Cuix. Deien:
-?És que el Senyor ha parlat tan sols amb Moisès? ?No ens ha parlat també a nosaltres?
El Senyor ho va sentir.
De fet, Moisès era l'home més humil de tota la terra. Tot seguit, el Senyor va dir a Moisès, Aaron i Maria:
-Sortiu tots tres cap a la tenda del trobament.
I ells van anar-hi. Llavors el Senyor va baixar en la columna de núvol, s'aturà a l'entrada de la tenda i cridà Aaron i Maria. Ells es van acostar i el Senyor els va dir:
-Escolteu les meves paraules:
"Quan hi ha entre vosaltres un profeta,
jo, el Senyor, em mostro a ell en una visió
o bé li parlo en somnis.
Però amb Moisès, el meu servent, no és així:
ell és l'home de confiança de tota la meva casa.
A ell li parlo cara a cara,
en visió oberta i no en enigmes:
ell contempla la figura del Senyor.
Per què, doncs, us heu atrevit
a parlar contra Moisès, el meu servent?
El Senyor se'n va anar encès d'indignació contra ells. Així que el núvol es retirà de la tenda, Maria estava coberta de lepra, blanca com la neu. Quan Aaron es va girar cap a ella i la veié leprosa, suplicà a Moisès:
-Senyor meu, et prego que no ens carreguis el pes del pecat que insensatament hem comès. Que Maria no es torni com un avortó que ja té la carn mig corrompuda quan surt de les entranyes de la mare.
Llavors Moisès clamà al Senyor:
-Déu meu, guareix-la, t'ho demano!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aarón critica a Moisés. El motivo parece ser la mujer etíope, es decir, extranjera, con la que se había casado. El pueblo de Israel tenía la tentación de juzgarlo todo a partir de su experiencia reduciéndolo todo a su visión y a su tradición. Dios siempre es más grande que nuestro corazón. El Señor no acepta las murmuraciones, tanto si son pequeñas como si son grandes, porque debilitan al pueblo, hacen que crezca la división, siembran sospechas, alejan a los hermanos y exponen a todos a la fuerza del mal. Moisés era mucho más humilde que cualquier otro hombre de la tierra. Es un humilde, dice el libro de los Números, y esa es su fuerza. No contesta él sino que deja que sea Dios, el que intervenga para defenderlo. Cuando no somos humildes nuestro yo nos hace creer que somos fuertes y entonces respondemos al mal con el mal y hacemos crecer semillas de división. Dios les pide a los tres que vayan a la tienda del encuentro y reprende a Aarón y a María porque no han temido en hablar contra su siervo. La ira de Dios es un sentimiento fuerte, como la indignación de Jesús en el templo ocupado por los mercaderes; no es un castigo, sino la manifestación de su gran pasión. Comprenderla nos ayuda a valorar las consecuencias de nuestros gestos, el dolor que provoca en el corazón de Dios. Cuando perdemos al Señor porque nos domina nuestra malicia, nuestro corazón enferma, como le pasó a María. Aarón se dio cuenta de las consecuencias del pecado y pidió la curación. El mismo Moisés intercede por María y Aarón. Es realmente humilde. Lo pone todo en las manos de Dios y no se erige en juez de su hermano.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
