Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 19,1-2.9-11.16-20
El primer dia del tercer mes després de la sortida d'Egipte, els israelites van arribar al desert del Sinaí. Havien partit de Refidim i, quan van arribar al desert del Sinaí, van plantar el campament. Israel acampà davant la muntanya, El Senyor va dir a Moisès:
-Jo et vindré a trobar enmig d'un núvol espès, perquè el poble em senti quan parlaré amb tu i així creguin en tu per sempre.
Quan Moisès va transmetre al Senyor les paraules del poble, el Senyor li digué:
-Vés a trobar el poble. Purifica'ls avui i demà i que es rentin també els vestits. Que estiguin preparats per al tercer dia, perquè el tercer dia el Senyor baixarà a la muntanya del Sinaí a la vista de tot el poble. El tercer dia, quan clarejava, va aparèixer dalt la muntanya un núvol espès; esclataren trons i llamps i es va sentir un toc de corn fortíssim. Al campament, tot el poble estava esglaiat. Moisès va fer sortir el poble del campament per anar a trobar Déu, i es van aturar al peu de la muntanya. La muntanya del Sinaí fumejava tota ella, perquè el Senyor hi havia baixat enmig del foc. El fum anava pujant com el d'un forn i tota la muntanya s'estremia. El toc del corn es va posar a retrunyir més fort. Moisès parlava i Déu li responia amb la veu del tro.
El Senyor va baixar a la muntanya del Sinaí, al cim de la muntanya. Des d'allà va cridar Moisès, i ell va pujar-hi.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Al describir la entrega de las tablas de la Ley, el autor sagrado destaca los sentimientos de temor que suscita la aparición divina entre los israelitas: "El tercer día, al rayar el alba, hubo truenos y relámpagos... Todo el pueblo, en el campamento, se echó a temblar". Todo el pueblo se detuvo al pie del monte, mientras Moisés, desde la cima del monte, "hablaba y Dios le respondía con el trueno". La fe y la alianza nacen en este diálogo: Dios habla con Moisés. La palabra crea el lazo entre Dios y el pueblo. Dios habla, y su palabra se transmite a Israel a través de Moisés, quien luego refiere a Dios la respuesta del pueblo. La mediación de Moisés es, pues, fundamental para transmitir una palabra que necesita a alguien que la escuche y la comunique, porque de lo contrario es indefinida, como un sonido vacío. Pero además de hablar en este caso Israel también ve, aunque de manera un tanto paradójica: Israel asiste a una manifestación impresionante de fenómenos naturales, pero no logra ver a Dios directamente. La inaccesibilidad de Dios es clarísima. Él es el santo, es decir, el separado. No obstante, hay señales bien visibles de su presencia, de su acción y de su fuerza de cambio. Su rostro es inaccesible, pero no está lejos, no es extraño. Él se hace presente entre los hombres a través de su palabra y de los signos que indican su presencia. Llegará el día en el que bajará personalmente a la tierra, a través de su Palabra hecha carne, Jesús.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
