Fiesta de María Magdalena. Anunció a los discípulos que el Señor había resucitado. Llegir més
Fiesta de María Magdalena. Anunció a los discípulos que el Señor había resucitado.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 20,1.11-18
El primer dia de la setmana -el diumenge-, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Maria es va quedar plorant a fora, al costat mateix del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen:
-Dona, per què plores?
Ella els respon:
-S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat.
Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no sabia que era ell.
Jesús li diu:
-Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon:
-Senyor, si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré.
Li diu Jesús:
-Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:
-Rabuní! -que vol dir "mestre".
Jesús li diu:
-Deixa'm, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu."
Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: "He vist el Senyor."
També els va explicar el que ell li havia dit.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hoy la liturgia recuerda a María Magdalena, que conoció a Jesús al inicio de su misión en Galilea y fue liberada de "siete demonios". El Evangelio nos la presenta llorando al lado del sepulcro vacío. No es fácil estar al lado de un sepulcro, es decir, al lado de un sufrimiento grande. Pero esa es precisamente la fuerza del amor que une a María Magdalena con su Maestro. "Mujer, ?por qué lloras?", preguntan los ángeles, como hará luego el mismo Jesús. Las lágrimas de María nos hablan de un gran amor, de revuelta contra la muerte, y nos muestran que el anuncio de la resurrección no puede llegar a quien no pasa por aquellas lágrimas y por aquella pregunta: "?Por qué lloras?". Es una pregunta que hoy resuena frente a muchos sepulcros y lugares de dolor: desde los lugares heridos por la guerra, como Ucrania, hasta los lugares donde yace quien se siente solo frente a los problemas de la vida. "?Qué buscas?" ¡Cuánta gente busca paz, futuro, amistad y un sentido para su vida! Para María, Jesús era todo eso. Ella, pues, que según la Iglesia es la Apóstola de los Apóstoles, es para nosotros un modelo de cómo dejarse inspirar por el "maestro". Nosotros también podemos vivir la misma compasión si lloramos frente a la tumba vacía -sobre todo en estos momentos en los que la historia parece que ha salido de Dios- y comunicamos a todo el mundo la alegría de la resurrección. Junto a la Magdalena, seamos también nosotros portadores de la esperanza de la resurrección allí donde no la hay.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
