En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por la paz. Llegir més
En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por la paz.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 14,5-18
El rei d'Egipte va saber que els israelites havien fugit. Immediatament, el faraó i els seus cortesans van canviar de parer i es digueren:
-Què hem fet? Hem deixat sortir Israel, que era esclau nostre!
El rei d'Egipte es va fer preparar el carro de guerra i s'endugué el seu exèrcit: sis-cents carros escollits, i tots els altres carros d'Egipte, cada un amb els seus oficials. El Senyor va endurir el cor del faraó, rei d'Egipte, que es posà a perseguir els israelites, quan ells ja havien sortit protegits per la mà del Senyor. Els egipcis, amb tots els cavalls i els carros del faraó, amb els seus guerrers, i tot el seu exèrcit, els van perseguir i els aconseguiren a Piahirot, davant de Baal-Sefon, on havien acampat vora el mar.
El faraó s'havia acostat. Els israelites van alçar els ulls i veieren que els egipcis els perseguien.
Llavors els israelites, esglaiats, van clamar al Senyor, i deien a Moisès:
-?No hi havia prou tombes a Egipte, que ens has dut a morir al desert? Per què ens has fet sortir d'Egipte? Ja t'ho dèiem quan hi érem: "Deixa'ns servir els egipcis." Més ens valia ser esclaus d'ells que no pas morir al desert.
Moisès va respondre al poble:
-No tingueu por! Aguanteu ferms, que avui veureu com el Senyor us salva. Ara veieu els egipcis, però no els tornareu a veure mai més. El Senyor lluitarà a favor vostre: no haureu de fer més que mirar.
El Senyor va dir a Moisès:
-Per què clames a mi? Ordena als israelites que es posin en marxa. I tu alça el teu bastó, estén la mà cap al mar i es partirà en dos, perquè els israelites passin a peu eixut pel mig del mar. Jo enduriré el cor dels egipcis perquè hi entrin al seu darrere; llavors manifestaré la meva glòria vencent el faraó i tot el seu exèrcit, els seus carros i els seus guerrers. I quan hauré manifestat la meva glòria vencent el faraó, els seus carros i els seus guerrers, els egipcis sabran que jo sóc el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En la historia hay un antes y un después de cruzar el mar Rojo. Un relato paralelo narrará el paso del río Jordán (cf. Jos 1,10-18; Sal 114). El texto muestra la fuerza de Dios ante el poder egipcio. La Palabra que Dios dirige a Moisés desencadena los acontecimientos. El pueblo escucha las palabras de Moisés y emprende la huida de Egipto en dirección a Palestina. El faraón, irritado por la pérdida de aquella valiosa mano de obra y por la humillación que representaba aquella huida, organiza rápidamente una operación de persecución para detener a los judíos y devolverles a Egipto. El pueblo de Israel, que era realmente pequeño en comparación con el poder de Egipto, al ver que los egipcios les siguen y casi les dan caza, es presa del miedo. Entonces grita su lamento al Señor y su protesta a Moisés. Ha perdido la confianza en la fuerza de Dios y se siente perdido y a merced del enemigo. El camino de la libertad, la decisión de seguir a Dios es siempre una lucha y requiere siempre convertir el corazón, es decir, confiar en Dios. ¡Cuántas veces nos rendimos ante el primer problema! El pueblo, viendo que tiene a los egipcios pisándole los talones y que por delante tiene el mar Rojo, se ve perdido y arremete contra Moisés. Pero el Señor vuelve a intervenir: reprocha a Moisés que se haya dejado engatusar por los gritos del pueblo de Israel y le ordena que todos reanuden la marcha. El Señor, que los hizo salir de Egipto, no iba a abandonarles. El texto despliega a continuación la intervención milagrosa de Dios. "Tú -le dice Dios a Moisés-, alza tu cayado, extiende tu mano sobre el mar y divídelo, para que los israelitas pasen por medio del mar, en seco." Y hace referencia a la derrota de los egipcios, que también sería obra de Dios. Lo que parecía imposible, Dios lo hizo. E Israel pudo ir hacia la libertad.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
