Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 3,13-20
Moisès va dir a Déu:
-Quan aniré a trobar els israelites i els diré: "El Déu dels vostres pares m'envia a vosaltres", si ells em pregunten: "Quin és el seu nom?", què els he de respondre?
Llavors Déu digué a Moisès:
-Jo sóc el qui sóc.
I afegí:
-Digues als israelites: "Jo sóc" m'envia a vosaltres.
Després, Déu va ordenar a Moisès:
-Digues als israelites: "El Senyor, el Déu dels vostres pares, el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob, m'envia a vosaltres." Aquest és el meu nom per sempre més; amb aquest nom m'invocaran totes les generacions. Vés a reunir els ancians d'Israel i digues-los: "El Senyor, el Déu dels vostres pares, el Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob, se m'ha aparegut i m'ha dit: He decidit d'intervenir a favor vostre, perquè he vist com us tracten a Egipte; us trauré de l'opressió d'Egipte per portar-vos al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus, un país que regalima llet i mel." Els israelites t'escoltaran, i aleshores tu i els ancians d'Israel anireu a trobar el rei d'Egipte i li direu: "El Senyor, el Déu dels hebreus, se'ns ha aparegut; hem d'anar desert enllà, a una distància de tres dies de camí, per oferir sacrificis al Senyor, el nostre Déu." Ja sé que el rei d'Egipte no us deixarà sortir si no és per la força; però jo intervindré amb el poder de la meva mà contra Egipte realitzant enmig d'ells tota mena de prodigis, i finalment us deixarà sortir.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Moisés todavía duda y se siente inseguro ante la tarea que le han confiado. Pone a prueba a Dios preguntándole cuál es su nombre. Busca una definición clara, una seguridad que pueda responder a todas las preguntas del mundo. Dios no elude la pregunta, aunque su respuesta es enigmática. Moisés oye la respuesta siguiente: "Así dirás a los israelitas: "Yo soy" me ha enviado a vosotros". ?Qué significa ese nombre? No es una respuesta evasiva y difícil. Tampoco es una definición abstracta y teórica. Dios en cierto modo no contesta. O más bien, su verdadera respuesta es estar cerca de su pueblo: "Yo soy aquel que está contigo y te acompañará a lo largo del camino de liberación, aquel que estará contigo en la tierra prometida". El nombre de Dios, pues, está íntimamente ligado a la historia, a la relación personal con su pueblo. No se puede conocer el nombre de Dios de manera abstracta, como una verdad independiente de nuestra humanidad, alejada de nuestra experiencia concreta, visible, que tanto nos condiciona. Se podría decir que Dios se revela cuando entra en relación con aquellos que se abren a él, cuando está cerca de los hombres, sobre todo de los más débiles. "Él es el que está" con nosotros, aquel que cuida a los pueblos. El Dios de Abrahán, de Isaac y de Jacob es un Dios que se ha revelado cuando ha guiado la vida de hombres que tuvieron fe en él, que lo escucharon y lo siguieron. No podemos conocer el nombre de Dios si no confiamos en él en la historia de cada día. Dios salva de la esclavitud para que su pueblo esté a salvo del mal y pueda vivir de la vida misma de Dios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
