Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 2,1-15
Un home de la família de Leví es va casar amb una dona de la mateixa família. La dona va tenir un fill. Veient que l'infant era bonic, el va amagar durant tres mesos. Quan ja no el va poder amagar més temps, prengué una cistella de papir, la va untar amb betum i pega, va posar-hi l'infant i la deixà entre els joncs a la vora del Nil. La germana del nen vigilava de lluny estant per veure què li passaria.
La filla del faraó va baixar a banyar-se al Nil, mentre les seves serventes es passejaven per la vora del riu. Ella veié la cistella enmig dels joncs i manà que una de les serventes anés a agafar-la. La va obrir i veié un nen que plorava. Se'n va compadir i digué:
-És un infant hebreu.
Llavors la germana del nen digué a la filla del faraó:
-Vols que et vagi a buscar una dida hebrea perquè te'l criï?
Ella li respongué:
-Vés-hi.
Ella anà a cridar la mare de l'infant. La filla del faraó li va dir:
-Pren aquest infant i cria-me'l. Jo t'ho pagaré.
La dona se'l va endur i el va criar.
Quan el nen va ser gran, la mare el va dur a la filla del faraó, que l'adoptà com a fill i li posà el nom de Moisès, perquè va dir: "L'he tret de l'aigua."
Moisès es va fer gran. Un dia va sortir a veure els seus germans hebreus i s'adonà dels treballs forçats que els imposaven. Tot passant va trobar un egipci que pegava a un dels seus germans. Va mirar a banda i banda i, veient que no hi havia ningú, va matar l'egipci i l'enterrà a la sorra.
L'endemà va tornar a sortir, trobà dos hebreus que es barallaven i va dir al qui no tenia raó:
-Per què pegues a un company?
Ell li replicà:
-?Qui t'ha nomenat cap o jutge nostre? ?Que potser em vols matar tal com vas matar l'egipci?
Llavors Moisès agafà por, perquè pensava: "Així, doncs, el fet és conegut." També el faraó ho va saber i cercava de matar Moisès. Però ell va fugir lluny del faraó i es refugià al país de Madian.
Arribat allí, es va asseure al costat d'un pou.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El episodio del nacimiento de Moisés nos sorprende. Moisés es de la tribu de Leví, una tribu que había sido maldecida por su violencia (Gn 49,5-7); lleva un nombre egipcio y, desde sus inicios, forma parte por completo de la cultura egipcia. Es una especie de doble nacimiento: Moisés es tanto judío como egipcio. Es una contradicción, pero no impide que Dios lo elija precisamente a él para liberar al pueblo de Israel. A través de la historia de Moisés, el plan de Dios revela el valor de crecer junto a los demás, incluso en un mundo que muchas veces parece extranjero para nuestra mentalidad y nuestra cultura. Moisés se presenta como el que fue salvado de las aguas y, efectivamente, Dios lo salva como para indicar por adelantado la tarea que encomendará a aquel niño: liberar de la esclavitud a su pueblo a través de las aguas del mar. La de Israel parecía una suerte marcada por la esclavitud, de la que era imposible salir, pero Dios no abandona a los hombres, no abandona a los pobres, a los esclavos, a los condenados de este mundo. Él continúa suscitando muchos Moisés para que tracen un camino de libertad venciendo toda resignación. En realidad, Moisés continúa recordándonos, con su historia, que todo es posible para quien tiene fe. Dios no aparece de manera explícita en la narración, pero es quien guía la historia de los hombres. Podríamos decir que este es el Dios del éxodo: guía nuestros pasos sin mostrar su rostro. Su rostro y sus palabras se muestran a través del rostro y de las palabras de Moisés.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
