Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 1,8-14.22
Un nou rei, que no havia conegut Josep, va pujar al tron d'Egipte, i digué al seu poble:
-Aquests israelites són un poble massa nombrós, més fort que nosaltres. Actuem amb habilitat. Si anessin multiplicant-se, el dia que hi hagués guerra s'aliarien amb els nostres enemics per combatre contra nosaltres, i se n'anirien d'aquest país.
Llavors els van imposar uns encarregats per oprimir-los amb treballs feixucs; així van construir per al faraó les ciutats d'aprovisionament de Pitom i Ramsès. Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça. Per això van esclavitzar els israelites amb duresa i els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l'argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp. Amb tot això els esclavitzaven durament.
Finalment el faraó manà a tot el seu poble:
-Tireu al Nil tots els nens hebreus que neixin; deixeu viure només les nenes.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Desde el inicio el libro del Éxodo no trata de las historias de los patriarcas sino de la historia del pueblo de Israel. Ya no es José, el hijo de Jacob, quien guía a Egipto. Ahora es el faraón, que teme que aumente el número de los hijos de Israel. Para él un grupo étnico tan numeroso y en absoluto integrado es peligroso para la convivencia pacífica de su reino. Por eso decide someterlo a su autoridad. Las medidas que toma son duras. La primera es la de someter a los judíos a trabajos forzados -una verdadera forma de esclavitud- para construir dos ciudades nuevas, Pitom y Ramsés. Pero a pesar de la dureza y la crueldad aplicadas, el faraón no ve los resultados que preveía. El texto, con ironía, apunta: "Pero cuanto más los oprimían, tanto más se multiplicaban y crecían, de modo que los egipcios llegaron a temer a los israelitas". El faraón tomó entonces una medida aún más drástica: "Arrojad al Nilo a todo niño recién nacido, pero dejad con vida a las niñas". Quería eliminar al pueblo de Israel. Sabemos que dos mujeres, que "temían a Dios", como dice a menudo la Escritura (Pr 1,7), fueron instrumento de salvación para el pueblo de Israel. Ahora ya solo el Señor guía a su pueblo. Aquellas mujeres, que además eran egipcias, salvaron de las aguas del Nilo a Moisés, el liberador. También nosotros, débiles como aquellas dos mujeres, si dejamos que el temor del Señor nos guíe, podemos ser principio de vida para los demás. Dios bendice y hace fecunda la vida de aquellos que, sintiendo su temor, sirven a los pobres y a los débiles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
