Festividad de los apóstoles Felipe y Santiago. Llegir més
Festividad de los apóstoles Felipe y Santiago.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Corintis 15,1-8
Us recordo, germans, l'evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, i per ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com us el vaig anunciar; altrament us hauríeu convertit inútilment a la fe. Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut:
Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures,
i fou sepultat;
ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures,
i s'aparegué a Cefes i després als Dotze.
Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se'm va aparèixer també a mi.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hoy, la Iglesia recuerda a los Apóstoles Felipe y Santiago, y Pablo escribiendo a los Corintios recuerda que Jesús resucitado "Se apareció a Santiago; más tarde, a todos los apóstoles". A partir de la Pascua y de las apariciones del Resucitado, comienza esa predicación del Evangelio que se transmite de generación en generación. Pablo recuerda haber transmitido a los corintios el mismo Evangelio que él mismo había recibido. Entre esta recepción y la comunicación de la Pascua de Resurrección está el corazón del Evangelio y el secreto de la vida cristiana; y los apóstoles Felipe y Santiago son recordados por la tradición como discípulos generosos que estuvieron entre los primeros en responder a la llamada de Jesús. Felipe era un galileo de Betsaida, pescador como Pedro. Fue él quien llamó con entusiasmo a Natanael-Bartolomé. Y será él quien lleve a Jesús la pregunta de aquellos griegos que querían verle en Jerusalén (Jn 12,20-22). En concreto, el Evangelio de Juan nos lo muestra como un misionero que se interroga y es interrogado por la pregunta de la gente que quiere ver a Jesús. La tradición le atribuye la evangelización de Asia y Frigia, donde morirá mártir. Santiago, por su parte, también llamado el "Menor" para no confundirlo con el otro Santiago, hermano de Juan, hijo de Zebedeo, morirá mártir en Jerusalén en el año 62, entre los primeros en dar su vida por el Evangelio. "Si Cristo no hubiera resucitado, vana sería nuestra fe". Pablo nombra a los testigos oculares: aquellos a quienes se apareció Jesús resucitado, añadiendo incluso "más de quinientos hermanos", la mayoría de los cuales, dice Pablo, vivían aún en su época. También nosotros, que podemos considerarnos los últimos de esta larga cadena de testigos de la resurrección, estamos llamados a sumergirnos en este testimonio de fe y de amor. Se cree en la resurrección no por nuestras palabras, sino por nuestra vida. Y el cuerpo resucitado de Cristo está hoy en los miembros de sus discípulos, esos miembros que somos también nosotros, viviendo su amor en este mundo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
