XIX del tiempo ordinario
Fiesta de san Lorenzo (+ 258), diácono y mártir. Identificó a los pobres como el verdadero tesoro de la Iglesia. Recuerdo de quienes les sirven en nombre del Evangelio.
Llegir més
XIX del tiempo ordinario
Fiesta de san Lorenzo (+ 258), diácono y mártir. Identificó a los pobres como el verdadero tesoro de la Iglesia. Recuerdo de quienes les sirven en nombre del Evangelio.
Primera Lectura
Saviesa 18,6-9
Aquella nit havia estat anunciada per endavant als nostres pares, perquè se sentissin encoratjats veient acomplerts els juraments de què s'havien fiat. El teu poble ja esperava aquella nit que salvaria els justos i destruiria els enemics. I així, allò mateix que et va servir per a castigar els adversaris, es convertí en motiu de glòria per a nosaltres, que tu havies cridat.
Els sants hereus d'una nissaga de justos oferien víctimes d'amagat i es comprometien de comú acord a observar aquesta llei divina: que els membres del poble sant compartirien els mateixos béns i els mateixos perills. I entonaven per primera vegada els himnes dels pares.
Salm responsorial
Salm 32 (33)
Antífona
Lloeu el Senyor pel seu amor.
? Justos, aclameu el Senyor;
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
? Celebreu el Senyor amb la lira,
canteu-li amb l'arpa de deu cordes;
? dediqueu-li un càntic nou,
toqueu acompanyant l'aclamació.
? Perquè la paraula del Senyor és certa,
es manté fidel en tot el que fa.
? Estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor.
? Amb la paraula el Senyor ha fet el cel,
amb l'alè de la boca ha creat l'estelada.
? Com dins un orde, recull l'aigua dels mars,
reté els oceans en el seu llit.
? Que tota la terra veneri el Senyor,
que el temin els habitants del món.
? A una paraula seva, tot començà;
a una ordre d'ell, tot existí.
? El Senyor desfà els plans de les nacions,
tira a terra els propòsits dels pobles;
? però els plans del Senyor persisteixen,
manté per sempre els propòsits del seu cor.
? Feliç la nació que té el Senyor per Déu,
el poble que ell s'ha escollit per heretat.
? El Senyor guaita des del cel,
observa un per un tots els homes.
? Des del lloc on resideix
es fixa en els qui poblen la terra;
? ell, que ha modelat un per un tots els cors,
penetra totes les seves accions.
? No és un gran exèrcit el que salva els reis,
ni tenir molta força allibera el valent;
? els cavalls no valen res per a guanyar una victòria,
la seva envestida no salva ningú.
? Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l'amor que els té;
? ell rescata de la mort la seva vida
i els retorna en temps de fam.
? La nostra ànima es deleix pel Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
? És l'alegria del nostre cor,
i el seu sant nom ens dóna confiança.
? Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l'esperança que posem en tu.
Segona Lectura
Hebreus 11,1-2.8-19
La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. Els antics, per la fe, s'han fet mereixedors d'un gran testimoni.
Gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n'anà cap al lloc que havia de rebre en herència. Abraham sortí sense saber on anava. Gràcies a la fe, va residir com a estranger a la terra promesa, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor.
Gràcies a la fe, també Sara, que era estèril, va obtenir la capacitat de fundar un llinatge, tot i que li havia passat l'edat; és que va posar la confiança en el qui havia fet la promesa. Per això, d'un sol home, Abraham, que ja era a les portes de la mort, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar.
Tots aquests moriren en la fe, sense haver obtingut allò que Déu els prometia, sinó veient-ho i saludant-ho de lluny, i reconeixent que eren estrangers i forasters a la terra. Els qui parlen així mostren clarament que busquen una pàtria. I no es refereixen a la pàtria d'on havien sortit, perquè sempre haurien tingut l'ocasió de tornar-hi. Aspiren, per tant, a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial. Per això Déu no s'avergonyeix d'anomenar-se el seu Déu, ja que els ha preparat una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac; i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les promeses i li havia estat dit: La descendència que portarà el teu nom serà la d'Isaac. Per això Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a fer ressuscitar d'entre els morts, i així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 12,32-48
"No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor.
"Estigueu a punt, amb el cos cenyit i les llànties enceses. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant. En veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així.
"Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.
Aleshores Pere li digué:
-Senyor, ?dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?
El Senyor continuà:
-?Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que el seu senyor, quan arriba, troba que ho fa així. Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: "El meu senyor tarda a venir", i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà el seu senyor el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels qui no són fidels.
"El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'assots, en rebrà menys. A qui molt li donen, molt li demanaran; i a qui molt li encomanen, li reclamaran encara més.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
"No temas, pequeño rebaño, porque a vuestro Padre le ha parecido bien daros a vosotros el Reino." Así empieza el pasaje evangélico de Lucas (12,32) que hemos escuchado. Son palabras que presentan el corazón de la predicación de Jesús, es decir, la inminencia del reino. El administrador al que el señor deja a cargo de la casa, convencido de que este tardará en volver, empieza a golpear a los criados y a las criadas, a beber y a emborracharse. Puede parecer una escena exagerada, pero en realidad Jesús describe una situación habitual. ¡Cuántas injusticias y maldades, pequeñas o grandes, surgen cada día a causa de una arrogancia difusa y hacen la vida difícil para todos! Maltratar a otra persona, además de ser un acto odioso en sí mismo, siempre es un acto violento que termina volviéndose contra su autor. Es un comportamiento similar al de quien contamina el medio ambiente. Aunque piense que no le afecta, se está perjudicando a sí mismo, porque contamina el aire que él mismo respira o la comida con la que tendrá que alimentarse. Ocurre lo mismo con quien empeora la vida de los demás. Hace bien el Evangelio en avisarnos para que estemos atentos, para que estemos despiertos, para que no apaguemos las lámparas, es decir, para que tengamos siempre encendida la Palabra de Dios. Velar es fundamental para la vida, pero en nuestros días es poco habitual porque solo pensamos en nuestra propia satisfacción. Dejamos que los quehaceres y las angustias nos paralicen. Pero el Señor nos advierte: "Donde esté vuestro tesoro, allí estará también vuestro corazón". Esta afirmación resume el sentido de la vida espiritual. El tesoro del discípulo es el Señor, su Palabra. Y nuestra vida -tanto la de cada día como la vida entera- consiste en esperar el encuentro con él. Quien espera al Señor sabe que no puede pensar solo en él mismo y en sus pequeños intereses. Sabe que su verdadera recompensa es el encuentro con Jesús. Y la recompensa de la que habla Jesús, y que recibirán aquellos a los que él encuentre velando, es increíble: el propio señor, a su vuelta, se convierte en siervo de los criados, se ciñe, los invita a echarse en los cojines del comedor y pasa a servirles. Esa es la vida plena que viven los que velan no por ellos mismos sino para acoger al Señor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.