Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Deuteronomi 6,4-13
"ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono. Inculca-les als teus fills; parla'n a casa i tot fent camí, quan te'n vagis al llit i quan et llevis. Lliga-te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de la porta de casa teva i dels portals de la ciutat.
"El Senyor, el teu Déu, et farà entrar al país que havia promès als teus pares, Abraham, Isaac i Jacob. Hi trobaràs ciutats grans i pròsperes que tu no has construït, cases plenes de tota mena de béns que tu no hi has posat, cisternes dintre roques que tu no has tallat, vinyes i oliverars que tu no has plantat i que et donaran perquè mengis fins a saciar-te. Llavors, guarda't d'oblidar el Senyor que t'ha fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau. Reverencia el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell i jura tan sols pel seu nom.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El texto reproduce la primera redacción de la Shemá, la antigua oración que todo judío todavía recita hoy día. Esta invitación resume toda la teología del libro del Deuteronomio. El creyente está llamado ante todo a escuchar: ese es el inicio de su fe y el corazón de toda su vida. Luego se le invita a amar: "Amarás al Señor, tu Dios, con todo tu corazón, con toda tu alma y con todas tus fuerzas". El amor de Dios es el mandamiento principal del que deriva toda la Ley. Sin amor incluso la Ley, aunque es la compañera de la vida, se convierte en obstáculo e impedimento. Moisés también exhorta a los creyentes, mientras gozan de bienestar, a no olvidar que fue Dios, quien les liberó de la esclavitud de Egipto. Escuchando continua y fielmente el creyente reconoce que solo Dios es su Señor, aquel que lo ama, que lo ha salvado y en quien puede confiar. Abandonándose totalmente a su único Señor el pueblo encuentra la salvación. Observar la Ley permite que Israel siga en el amor de Dios y experimente su fuerza. La alianza con el Señor lo sostendrá cada día liberándolo de todo peligro.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
