Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Nombres 20,1-13
El mes primer, tota la comunitat dels israelites va arribar al desert de Sin, i el poble s'instal?là a Cadeix. Allà va morir Maria i fou sepultada.
La comunitat, que no tenia aigua, es va amotinar contra Moisès i Aaron. El poble discutia amb Moisès. Li deia:
-Tant de bo haguéssim mort com els nostres germans que han anat morint davant el Senyor! Per què heu portat la comunitat del Senyor en aquest desert? ?Voleu que hi morim, nosaltres i el nostre bestiar? Per què ens vau treure d'Egipte si ens havíeu de dur en un lloc tan dolent? No és terra que es pugui sembrar, no hi ha figueres ni vinyes ni magraners; ni tan sols aigua per a beure!
Moisès i Aaron van deixar l'assemblea dels israelites i se n'anaren cap a l'entrada de la tenda del trobament. Allà es van prosternar amb el front a terra. Llavors se'ls aparegué la presència gloriosa del Senyor, i el Senyor va parlar a Moisès. Li digué:
-Pren el teu bastó i, amb el teu germà Aaron, reuneix l'assemblea. Després, en presència d'ells, ordeneu a la roca que doni aigua; faràs brollar aigua de la roca i en beuran ells i el seu bestiar.
Moisès va prendre el bastó que era davant el Senyor, tal com ell li havia ordenat. Després Moisès i Aaron van reunir l'assemblea del poble davant la roca, i Moisès els digué:
-Escolteu, rebels! ?Creieu que us podrem fer brollar aigua d'aquesta roca?
Llavors Moisès va alçar la mà i amb el bastó va picar la roca dues vegades. Va sortir-ne aigua abundant i en begué tota la comunitat i el seu bestiar. Però el Senyor va dir a Moisès i a Aaron:
-Vosaltres no heu tingut prou confiança en mi, no heu manifestat la meva santedat als israelites. Per això, no fareu entrar aquesta comunitat al país que jo els dono.
Aquestes són les aigües de Meribà (que vol dir "discussió"), on els israelites van discutir amb el Senyor i ell els manifestà la seva santedat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Esta página de los Números nos transporta a la travesía del desierto, al camino hacia la tierra prometida. La realidad de aquel desierto es como la vida de cada día de las mujeres y hombres de fe. Nunca faltan los problemas y los obstáculos. Aquel día fue la falta de agua, elemento indispensable (no hace falta explicar qué significa caminar por el desierto sin agua). Aquí, a diferencia de otros textos, se dice que "el pueblo protestó contra Moisés". En realidad, la palabra hebrea no indica lo que nos pasa a todos, es decir, que protestamos contra alguien. Se trata más bien de poner en tela de juicio una acción de Dios que es considerada profundamente injusta:liberar a un pueblo para posteriormente dejarlo morir. Es una acusación grave, que Israel hace porque no comprende la situación y porque no es capaz de confiar en el Señor y en su protección. En los momentos difíciles de la vida muchas veces acusamos al Señor de ser responsable de lo que nos pasa y olvidamos todos los beneficios que hemos recibido de él. Entonces nos encerramos en nuestra idea de justicia, en las recriminaciones y en la defensa de nuestros derechos y no tenemos la humildad de dejarnos ayudar cuando lo necesitamos. Pero el Señor también escucha el lamento y nunca se cansa de responder de manera bien concreta a un pueblo que se cree objeto de injusticia. En este caso, responde haciendo brotar agua de la roca.
La lectura, por último, nos informa de que Moisés y Aarón no vivirán la alegría de introducir al pueblo en la tierra prometida: también ellos habían dudado de la presencia misericordiosa de Dios y por eso no se les permitió ver la tierra que tanto habían deseado.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
