Fiesta de la Transfiguración del Señor en el monte Tabor.
Recuerdo de Hiroshima (Japón), donde en 1945 se lanzó la primera bomba atómica.
Llegir més
Fiesta de la Transfiguración del Señor en el monte Tabor.
Recuerdo de Hiroshima (Japón), donde en 1945 se lanzó la primera bomba atómica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Daniel 7,9-10.13-14
"Jo continuava mirant, quan vaig veure com col?locaven uns trons on es va asseure un ancià carregat d'anys. El seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima. El seu tron era una gran flama, i les rodes de la carrossa eren de foc ardent. Un riu de foc naixia i sortia del seu davant. Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades. El tribunal es va asseure i foren oberts uns llibres. Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d'home; arribà fins a l'ancià carregat d'anys, el van presentar davant d'ell i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El monte de la transfiguración, que la tradición posterior identificó con el Tabor, se presenta como imagen de todo itinerario espiritual. Hoy Jesús nos lleva con él al monte tal como hizo con los tres discípulos más amigos para que vivamos con él la experiencia de la comunión íntima con el Padre. Algún comentador sugiere que el pasaje narra una experiencia espiritual que fue importante ante todo para Jesús: una visión celestial que produjo una transfiguración en él. Esta hipótesis permite entender más a fondo la vida espiritual de Jesús. A veces olvidamos que también él tuvo un camino espiritual, que también él tuvo que subir al monte, como antes lo hicieron Abrahán, Moisés y Elías, y como tiene que hacer todo creyente. Es como decir que también Jesús sintió la necesidad de "subir" hacia el Padre, de encontrarse con él, después de haber "bajado" para vivir entre nosotros. Es cierto que la comunión con el Padre era todo su ser, toda su vida, el pan de sus días, la sustancia de su misión, el corazón de todo lo que era y hacía; pero también él necesitaba momentos en los que esta relación íntima se manifestara en toda su plenitud. Sin duda lo necesitaban los discípulos. Pues bien, en el Tabor se dio uno de estos momentos singularísimos de comunión que el Evangelio extiende a toda la historia del pueblo de Israel, tal como demuestra la presencia de Moisés y Elías que "conversaban con Jesús". Jesús no vivió esta experiencia solo; hizo partícipes también a sus tres amigos más íntimos. Fue uno de los momentos más significativos de la vida personal de Jesús, y también de los tres discípulos y de todos los que se dejan acompañar en esa misma subida. En la vida de cada día con el Señor, en la oración y cuando escuchamos las Escrituras debemos transfigurar siempre nuestra vida y el mundo que nos rodea.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
