En la basílica de Santa María de Trastevere de Roma se reza por los enfermos. Llegir més
En la basílica de Santa María de Trastevere de Roma se reza por los enfermos.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Nombres 11,4-15
La munió de gent que anava amb els israelites desitjava més menjar; també els israelites es planyien amb ells i deien: "Qui ens pogués donar carn! Com recordem el peix que per no res menjàvem a Egipte, i els cogombres, els melons, els porros, les cebes i els alls! Però ara estem decaiguts; aquí no hi ha res, no veiem més que el mannà."
El mannà era semblant a les llavors de coriandre i tenia l'aspecte de la resina de bdel?li. El poble es dispersava per recollir-lo; després el molien o el picaven al morter, el coïen a l'olla o en feien coques que tenien gust de coques pastades amb oli. A la nit, quan queia la rosada sobre el campament, hi queia també el mannà.
Moisès va sentir que el poble es planyia, família per família, cadascú a l'entrada de la seva tenda. El Senyor es va indignar molt, però Moisès es disgustà i digué al Senyor:
-Jo sóc el teu servent: per què em maltractes? Per què no em concedeixes el teu favor i em carregues amb el pes de tot aquest poble? Que potser sóc jo qui l'he concebut o l'he infantat, perquè em diguis: "Porta'l al pit, com una dida la criatura, cap al país que vaig prometre als seus pares"? D'on trauré carn per a repartir-la a tot aquest poble que em ve planyent-se i exigint-me que li'n doni per menjar? Jo no puc portar tot sol la càrrega de tot aquest poble: és superior a les meves forces. Si m'has de tractar d'aquesta manera, més val que em facis morir. Concedeix-me aquest favor i no hauré de veure més la meva dissort.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Esta página bíblica se abre con el lamento del pueblo de Israel que no tiene comida suficiente, algo que no había ocurrido ni siquiera en Egipto durante la esclavitud. De hecho, en aquellos años terribles había una gran variedad de alimentos que el texto enumera: "¡Cómo no acordarnos del pescado que comíamos en balde en Egipto, y de los pepinos, melones, puerros, cebollas y ajos!" (v. 5). Ahora solo tienen el maná. Disponer de una comida al día debería haber hecho que el pueblo confiara totalmente en Dios, que le daba cuanto necesitaban día tras día. Jesús también dirá: "No andéis, pues, preocupados diciendo: ?Qué vamos a comer?, ?qué vamos a beber?, ?con qué vamos a vestirnos? Que por todas esas cosas se afanan los gentiles; pues ya sabe vuestro Padre celestial que tenéis necesidad de todo eso" (Mt 6,31-32). Los israelitas se lamentan porque se niegan a contentarse con lo que les da Dios. El mal insinúa siempre la idea de que no tenemos bastante, de que estamos abandonados, y nos impide ver todas las señales de la misericordia y de la presencia de Dios. De ese modo nos domina el "apetito", la tentación de poseer, de consumir, de medir, de tener hoy, de obtener la recompensa. El pasado se convierte en nostalgia de lo que hemos dejado atrás y nos hace olvidar que en realidad éramos esclavos y la comida era amarga. Y cuando miramos atrás ya no reconocemos todo lo que hemos recibido. Moisés oye el lamento del pueblo y lo hace suyo. Percibe un marcado sentimiento de incapacidad y lo presenta a Dios: "No puedo cargar yo solo con todo este pueblo: es demasiado pesado para mí". A menudo los discípulos del Señor sienten el cansancio del camino y suplican seguridad y una vida plena. Dios no se escandaliza, lo escucha todo y no aleja ninguna de nuestras súplicas.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
