XVIII del tiempo ordinario Llegir més
XVIII del tiempo ordinario
Primera Lectura
Cohèlet 1,2; 2,21-23
Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
tot és efímer, tot és en va.
Pensava que un home s'esforça a treballar amb saviesa, traça i eficàcia, per haver-ho de donar tot en herència a un altre que no s'hi ha esforçat gens. També tot això és en va, i és una gran injustícia. Perquè, de fet, què li queda a l'home de tots els treballs i de tot l'esforç amb què s'afanya sota el sol? De dia no fa més que sofrir i neguitejar-se pels seus afers, i ni de nit el seu cor no reposa. També tot això és en va.
Salm responsorial
Salm 89 (90)
Antífona
Senyor, que la teva tendresa reposi damunt nostre.
? Senyor, has estat el nostre recer
al llarg de tots els segles.
= Abans que naixessin les muntanyes, †
abans que infantessis la terra i el món,
des de sempre i per sempre tu ets Déu.
? Tu fas tornar els homes a la pols dient-los:
?Torneu-vos-en, fills d'Adam.?
= Mil anys als teus ulls †
són com un dia que ja ha passat,
com el relleu d'una guàrdia de nit.
? T'emportes els homes com si fossin un son,
com l'herba que s'espiga al matí:
? al matí s'espiga i floreix,
al vespre es marceix i s'asseca.
? Com ens ha consumit el teu rigor!
La teva fúria ens té trastornats.
? Has estès al teu davant les nostres culpes,
els nostres secrets, a la llum de la teva mirada.
? Els nostres dies s'esvaeixen sota el pes del teu enuig,
consumim els nostres anys com un sospir.
? Ni que visquéssim setanta anys,
i els més forts fins als vuitanta,
? al capdavall són de fatigues inútils,
passen de pressa, i ens n'anem volant.
? ?Qui pot comprendre un rigor tan vehement?
És tan gran com la veneració que inspires!
? Ensenya'ns a comptar els nostres dies
per obtenir la saviesa del cor.
? Torna, Senyor, fins quan esperaràs?
Tingues pietat dels teus servents.
? Que cada matí ens saciï el teu amor,
i ho celebrarem amb goig tota la vida.
= Dóna'ns tants dies d'alegria †
com ens n'has donat d'aflicció,
tants anys de joia com n'hem vist de penes.
? Que els teus servents puguin veure la teva obra,
i els seus fills, la teva glòria.
? Que la tendresa del Senyor, el nostre Déu,
reposi damunt nostre.
? Referma l'obra de les nostres mans;
a l'obra de les nostres mans, dóna-li fermesa!
Segona Lectura
Colossencs 3,1-5.9-11
Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
Feu morir, doncs, allò que en vosaltres és terrenal: una vida libidinosa, la impuresa, les passions, els mals desigs i l'amor al diner, que és una idolatria. No us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l'home vell i de les seves obres i us heu revestit de l'home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement. Aquí ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 12,13-21
Un d'entre la gent digué a Jesús:
-Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència.
Ell li respongué:
-Home, ?qui m'ha nomenat jutge o mediador entre vosaltres?
Aleshores digué a la gent:
-Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no depèn pas dels seus béns.
I els explicà una paràbola:
-A un home ric, la terra li va donar molt. Ell rumiava: "Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?" I es va dir: "Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans i hi guardaré tot el meu gra i els meus béns. Llavors em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te."
"Però Déu li digué:
"-Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?
"Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
El Evangelio de este domingo se abre con la pregunta de dos hermanos que le piden a Jesús que intervenga en una cuestión de herencia. ¡Cuántos parientes, frente a un testamento, se miran con hostilidad, y quieren pasar por encima del otro para quedarse la mejor parte! Jesús se niega a intervenir a ese nivel. Él no es maestro de reparticiones, sino de humanidad. El verdadero problema de aquellos dos hermanos no está en las cosas, sino en sus corazones llenos de avaricia. Dirigiéndose a todos, Jesús dice: "Guardaos de toda codicia, porque, aunque alguien posea abundantes riquezas, estas no le garantizan la vida". Jesús no quiere despreciar los bienes de la tierra; sabe que son útiles. Pero quien basa su búsqueda de felicidad solo en estos sigue una pista falsa.
Lo refleja bien la parábola siguiente. El protagonista es un rico propietario al que le han ido muy bien sus negocios. Debe incluso construir más torres para proteger la ingente cosecha. En este relato, el problema no está en la producción de riqueza en sí, sino en el comportamiento del propietario. Para él acumular bienes para sí mismo y como máximo para su familia equivale a la tranquilidad y a la felicidad. Pero ha hecho unos cálculos absurdos, porque en sus previsiones ha pasado por alto lo más importante, la decisión en el momento de la muerte. Ha pensado en sus días, pero no en el último. Y todos sabemos que el día de la muerte solo nos llevaremos con nosotros el amor y el bien que hemos hecho. Escribe el apóstol Pablo en la Carta a los Colosenses: "Aspirad a las cosas de arriba, no a las de la tierra". Las cosas de arriba no son abstractas, son el amor y las buenas obras que hacemos en esta tierra. Estas son las verdaderas riquezas que no se consumirán ni pasarán. Los bienes de la tierra pueden ser útiles para el cielo si se someten al amor y a la compasión. Si ponemos nuestros bienes a disposición de los pobres y los débiles, se convertirán en riqueza verdadera para el cielo. Se podría decir que dar bienes a los pobres equivale a guardarlos en un banco que da el máximo interés. Aquel que acumula no para sí mismo, se enriquece ante Dios, dice Jesús. En nuestro mundo, donde acumular para uno mismo parece que sea la única verdadera regla de vida, este Evangelio suena a escándalo. En realidad, es el camino más sabio para superar divisiones y enfrentamientos, y para construir una vida más solidaria y más feliz.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.