LA PREGÀRIA CADA DIA

XVI del tiempo ordinario
Recuerdo del profeta Elías, que fue elevado al cielo y dejó su manto a Eliseo.

Primera Lectura

Gènesi 18,1-10

El Senyor s'aparegué a Abraham a les Alzines de Mambré. Abraham seia a l'entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta, i va veure tres homes drets a prop d'ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l'entrada de la tenda, es va prosternar fins a tocar a terra i digué:
-Senyor, si m'has concedit el teu favor, et prego que no passis de llarg sense aturar-te aquí amb el teu servent. Permeteu que portin aigua per a rentar-vos els peus i reposeu a l'ombra d'aquest arbre. Entretant aniré a buscar alguna cosa per menjar, i refareu les forces abans de continuar el camí. És per això que heu passat prop del vostre servent.
Ells li van respondre:
-Fes tal com has dit.
Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara:
-Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.
Després va córrer cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan l'animal ja era a punt, va prendre mató, llet i la carn del vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d'ells a l'ombra de l'alzina, mentre ells menjaven.
Llavors li van preguntar:
-On és Sara, la teva esposa?
Abraham va respondre:
-És dintre la tenda.
Un dels hostes va afegir:
-L'any vinent tornaré per aquest temps i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.
Sara ho sentia des de l'entrada de la tenda, darrere d'Abraham.

Salm responsorial

Salm 14 (15)

Antífona

Fes-nos ser, Senyor, de la teva família.

? Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva santa muntanya?

? El qui obra honradament i practica la justícia,
el qui diu la veritat tal com la pensa.

= Quan parla no escampa calúmnies, †
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant.

? No compten als seus ulls els descreguts,
però honora els qui veneren el Senyor.

= No es desdiu d'un jurament onerós, †
no presta els seus diners a interès
ni es ven per condemnar cap innocent.

? El qui obra així,
mai no caurà.

Segona Lectura

Colossencs 1,24-28

Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l'Església. Jo sóc servidor d'aquesta Església en virtut de la missió que Déu m'ha confiat a favor vostre: anunciar plenament la paraula de Déu, el seu misteri, amagat durant segles i generacions i que ara ell ha revelat als qui formen el seu poble sant. Déu els ha volgut fer conèixer la riquesa i la glòria d'aquest seu misteri a favor dels pagans, és a dir, que Crist, l'esperança de la glòria, estigui en vosaltres. Nosaltres l'anunciem a ell, encaminant tots els homes i instruint-los en tota mena de saviesa, per tal de fer arribar tothom a l'home perfecte en Crist.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 10,38-42

Mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, en canvi, estava molt atrafegada per poder-lo servir. Es presentà davant Jesús i digué:
-Senyor, ?no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar.
El Senyor li va respondre:
-Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

El Evangelio nos lleva con Jesús a Betania, a la casa de Marta y María. Sabemos por el Evangelio de Juan que aquel era un lugar muy querido por Jesús. Se alojó a menudo allí, sobre todo cuando las disputas con los fariseos se hicieron más duras y aumentó la hostilidad contra él. La amistad, la acogida de aquella familia lo ayudaba, lo sostenía. Deberían hacer lo mismo todas las casas, todas las comunidades de discípulos de Jesús. Se trata de una indicación muy valiosa también para nuestros días, cuando, cerca y lejos de nosotros, vemos crecer desconfianzas y rechazos, conflictos y guerras, y son tantos que olvidamos la mayoría. La casa de Betania nos recuerda que es urgente acoger a los demás, estar con ellos. Es algo que tiene sus raíces en la Biblia: no hay más que pensar en lo que ocurrió en Mambré, un episodio que la liturgia de hoy coloca junto al episodio evangélico. Abrahán, al ver a los tres peregrinos sale corriendo a su encuentro, se postra hasta el suelo y luego les acoge y les prepara la comida. ¡Qué diferencia respecto a la hostilidad con la que hoy son tratados los extranjeros que también cruzan el desierto o el mar huyendo de la guerra, del hambre o de la injusticia!
Gracias al Evangelio los discípulos comprenden profundamente el estilo y el sentido de acoger y de encontrarse con los demás. El evangelista Lucas -el único que relata este episodio- sugiere que fue Marta, quien lo acogió en su casa: "Una mujer, llamada Marta, le recibió en su casa". Y es ella, la que se compromete a prepararle la mesa, y deprisa. También estaba su hermana María, "que, sentada a los pies del Señor, escuchaba su palabra". Marta se deja dominar por los preparativos de la mesa. Jesús no condena a Marta por su activismo, sino que quiere hacerle comprender que escuchar la Palabra de Dios es lo más importante. Más aún cuando el gesto de María era inconcebible para la época, porque las mujeres estaban excluidas de la lectura de la Torá. Y el evangelista sabe perfectamente que con esta escena propone una enseñanza nueva: María, una mujer, entra como discípula del mismo modo que los apóstoles, y así muestra cuál es la identidad del discípulo de Jesús. Es una escena para contemplar, para preservar y para no olvidar. El discípulo es aquel que escucha. Por eso Pablo más adelante escribirá que la fe viene de la predicación. Escuchar la Palabra de Dios es la primera obra del discípulo, su primera actitud: estar a los pies del maestro y escucharle sin perder ninguna de las palabras que salen de su boca. A Marta, que corre el peligro de no darse cuenta de que eso es lo más importante, Jesús le recuerda qué es lo esencial, lo único realmente necesario: escuchar.