Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 12,37-42
Els israelites van partir de Ramsès en direcció a Sucot. Eren uns sis-cents mil homes, sense comptar les criatures. També se'n va anar amb ells una munió de gent, enduent-se grans ramats d'ovelles i de vaques. Van coure la pasta que s'havien emportat d'Egipte i en van fer coques sense llevat; la pasta no havia fermentat, perquè els havien expulsat d'Egipte i no s'havien pogut entretenir ni a preparar-se provisions.
L'estada dels israelites a Egipte havia durat quatre-cents trenta anys. Al cap dels quatre-cents trenta anys, justament aquell dia, tot l'exèrcit del Senyor va sortir d'Egipte. Per al Senyor va ser una nit de vetlla per fer sortir els israelites del país d'Egipte. Per això aquesta nit és del Senyor; és nit de vetlla per a tots els israelites de generació en generació.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El pueblo se pone en camino. No hay Pascua sin un movimiento de salida. No hay vida nueva y tierra futura sin afrontar el camino, a veces impracticable, difícil y lleno de contratiempos, que lleva a la tierra prometida. También Jesús enviará a los suyos hasta los extremos de la tierra para que los cristianos lleven a todos los pueblos el Evangelio del amor. Y corre prisa hacerlo. Sobre todo en esta época en la que la globalización ha acercado a los pueblos a través del mercado pero no a través de la fraternidad. No podemos dejar para otro momento el anuncio de la "Buena noticia" que salva. Dios nos pone prisa, porque sabe que la complicidad con el mal no es inocua. Dios tiene prisa por que su pueblo escuche el grito de todos los pueblos de la tierra, sobre todo el de aquel inmenso pueblo de pobres y de descartados que se extiende por todo el planeta. Los hombres, en cambio, muchas veces piensan que el sufrimiento de los pobres y de los cautivos siempre puede esperar. Esta página demuestra con extrema claridad que nadie se salva solo. Por desgracia el virus del individualismo que diluye el sentimiento de formar parte de un único pueblo ha entrado también en el cristianismo. Incluso la libertad a menudo se reduce a cuidar nuestro recinto. De ese modo nos convertimos en esclavos de aquel faraón que se oculta en el corazón de cada uno de nosotros. Para evitarlo tenemos que velar, orar y escuchar la Palabra de Dios personalmente y junto a los demás. Toda la creación espera la "pascua", el paso de la muerte a la vida. Dejemos que la Palabra de Dios nos guíe y pongámonos en camino a su luz. Esta indica el camino a seguir.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
