Fiesta de María del Monte Carmelo (Virgen del Carmen). Llegir més
Fiesta de María del Monte Carmelo (Virgen del Carmen).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 3,1-6.9-12
Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot de Madian. Un dia, mentre guiava el ramat desert enllà, va arribar a l'Horeb, la muntanya de Déu. Allí se li va aparèixer l'àngel del Senyor en una flama enmig d'una bardissa. Moisès va mirar i veié que la bardissa cremava però no es consumia. I es va dir: "M'atansaré a contemplar aquest espectacle extraordinari: què ho fa que la bardissa no es consumeixi?"
Quan el Senyor va veure que Moisès s'atansava per mirar, el cridà de la bardissa estant:
-Moisès, Moisès!
Ell respongué:
-Sóc aquí.
Déu li digué:
-No t'acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat.
I va afegir:
-Jo sóc el Déu del teu pare, el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob.
Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu. El clam dels israelites ha arribat fins a mi i he vist com els egipcis els oprimeixen. Ara, doncs, jo t'envio al faraó; vés-hi i fes sortir d'Egipte els israelites, el meu poble.
Moisès digué a Déu:
-Qui sóc jo per a anar a trobar el faraó i fer sortir els israelites d'Egipte?
Déu li va respondre:
-Jo sóc amb tu. I perquè vegis que t'envio jo mateix, et dono aquest senyal: quan hauràs fet sortir d'Egipte el poble d'Israel, m'adorareu dalt d'aquesta muntanya.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Moisés ha abandonado ya su indignación ante la injusticia y lleva una vida tranquila con su familia. Pero el Señor no se ha olvidado de la miseria de su pueblo. Y como un fuego ardiente, irrumpe en la vida de Moisés. Es el fuego del amor de Dios, el fuego de la indignación de Dios por la esclavitud de su pueblo, el fuego que se aparece inesperadamente a un hombre despistado y resignado, que solo quiere apacentar su rebaño. El Señor se le acerca y lo llama por su nombre. Moisés contesta de inmediato y con confianza. Eso mismo es lo que nos pasa a cada uno de nosotros cuando, desde la tierra santa de la comunidad cristiana, desde el lugar de la oración, abrimos el libro de las sagradas escrituras y Dios nos habla. El fuego de su palabra nos despierta de una vida atareada y distraída, y nos hace entrar en contacto con un Dios que es el Señor de la historia y también con hombres y mujeres de fe que antes que nosotros han dicho con fe: "Heme aquí". Por la fe de un solo hombre Dios salvó a un pueblo entero. "He visto la aflicción de mi pueblo en Egipto, he escuchado el clamor ante sus opresores". El Señor no es impasible. El clamor de su pueblo lo conmueve. Por eso decide bajar del cielo para liberarlo. Es la humillación de Dios, que se hará aún más visible en Jesús, siervo sufriente, que cargó con el dolor no solo del pueblo de Israel sino del mundo entero, de todos los pueblos. La objeción que plantea Moisés es la misma que ponemos también nosotros muchas veces: ?"Quién soy yo" para ir a liberar a aquel pueblo de esclavos, para enfrentarme a un hombre tan fuerte como el faraón? El Señor estará al lado de cada uno de nosotros. Cuando luchamos contra el mal no estamos solos, cuando ayudamos a quien sufre no estamos solos. Dios es nuestra fuerza. Por eso lo servimos en la montaña donde se ha aparecido y nos ha hablado.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
