Recuerdo de san Bonifacio (+ 754), obispo y mártir. Anunció el Evangelio en Alemania y fue asesinado en Frisia durante un viaje misionero. Llegir més
Recuerdo de san Bonifacio (+ 754), obispo y mártir. Anunció el Evangelio en Alemania y fue asesinado en Frisia durante un viaje misionero.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 22,30; 23,6-11
L'endemà, volent saber exactament de què l'acusaven els jueus, el tribú va fer deslligar Pau i ordenà que es reunissin els grans sacerdots i tot el Sanedrí. Després va fer baixar Pau perquè comparegués davant d'ells.
Llavors Pau, sabent que allí una part eren saduceus i una altra fariseus, va cridar enmig del Sanedrí:
-Germans, jo sóc fariseu i fill de fariseus, i l'esperança en la resurrecció dels morts és el motiu pel qual ara em jutgen.
Tan bon punt hagué dit això, es va originar un conflicte entre els fariseus i els saduceus, i l'assemblea es dividí. En efecte, els saduceus no accepten que hi hagi resurrecció, ni àngels, ni esperits, mentre que els fariseus creuen en totes tres coses. Hi hagué, doncs, una gran cridòria. Alguns mestres de la Llei del grup dels fariseus es van aixecar i protestaven enèrgicament:
-No trobem res de mal en aquest home: qui sap si li ha parlat un esperit o un àngel!
El conflicte era tan violent que el tribú va tenir por que Pau acabaria trossejat, i va ordenar que la tropa baixés a treure'l d'enmig d'ells i el conduís a la caserna.
La nit següent, el Senyor es va aparèixer a Pau i li digué:
-Coratge! El testimoni que has donat de mi a Jerusalem, també l'hauràs de donar a Roma.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pablo, liberado de las cadenas, es llevado ante el sanedrín para que se esclarezca el motivo de su acusación. Intenta resumir lo que ya había dicho en su apología (22,1-21) y subraya que se ha "portado con entera buena conciencia" ante Dios. El sumo sacerdote considera una desfachatez esta respuesta y ordena que golpeen a Pablo en la boca, repitiendo así, casi al pie de la letra, la escena del proceso contra Jesús. Pablo, que conoce las diferencias entre saduceos y fariseos, con un ardid dialéctico pone a unos contra otros a propósito de su fe en la resurrección de los muertos. Se desata un griterío entre los presentes hasta que alguien habla a favor del apóstol diciendo lo que ya se había dicho de Jesús: "No encontramos nada malo en este hombre". Al ver que el enfrentamiento arreciaba, el tribuno ordena que lleven de nuevo a Pablo a la celda para impedir un posible linchamiento. Por la noche el Señor confía a Pablo la misión de predicar el Evangelio hasta Roma: "Como has dado testimonio de mí en Jerusalén, así debes darlo también en Roma". El "camino" de Pablo ya está marcado claramente: "Debes" -le dice Jesús- predicar el Evangelio en Roma. Es una indicación preciosa para aquellos que corren el peligro de caer en disputas internas y pierden de vista la obediencia a la palabra siempre nueva del Señor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
