Recuerdo de san Carlos Lwanga (+ 1886), que junto a doce compañeros sufrió el martirio en Uganda. Llegir més
Recuerdo de san Carlos Lwanga (+ 1886), que junto a doce compañeros sufrió el martirio en Uganda.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 20,17-27
Des de Milet, Pau va enviar a buscar a Efes els qui presidien aquesta església. Un cop arribats, els digué:
-Ja sabeu com m'he comportat sempre amb vosaltres des del mateix dia que vaig arribar a l'Àsia: he servit el Senyor amb tota humilitat i amb llàgrimes, enmig de les proves que m'han vingut de les insídies dels jueus. No he deixat de dir-vos res que us pogués ser útil: us he predicat i ensenyat en públic i per les cases, insistint tant a jueus com a grecs que es convertissin a Déu i creguessin en Jesús, nostre Senyor.
"Ara, encadenat per l'Esperit, me'n vaig a Jerusalem. Ignoro el que m'hi ha de passar; només sé que, a cada ciutat on arribo, l'Esperit Sant m'adverteix que m'hi esperen cadenes i sofriments. Però no dono cap valor a la meva vida, mentre dugui a terme el camí i el ministeri que vaig rebre de Jesús, el Senyor: donar testimoni de l'evangeli de la gràcia de Déu.
"I ara, jo sé que ningú de vosaltres no em tornarà a veure. Jo he passat enmig vostre i us he anunciat el Regne. Per això us asseguro avui solemnement que no tinc cap culpa si algú de vosaltres es perd, ja que no he deixat d'anunciar-vos tot el designi de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tras desembarcar en Mileto, el apóstol manda llamar a los "presbíteros" de la comunidad de Éfeso para que se reúnan con él. Siente el deseo de despedirse de ellos y dejarles su "testamento pastoral", ya que pronto serán los responsables de la comunidad. Pablo empieza su discurso hablando de su ejemplo: "Sabéis bien cómo me he comportado siempre con vosotros". El apóstol quiere que los "presbíteros" sean "modelos de la grey", y por eso les invita a que se fijen en la manera en la que fue pastor durante sus tres años de ministerio en Éfeso. Fue un ministerio ante todo "sirviendo al Señor", realizado con toda humildad, y que abrió el corazón de la gente para que escuchara el Evangelio y se encontrara con Dios. Pablo anuncia a los presbíteros de Éfeso que irá a Jerusalén, no por capricho suyo sino por acción del Espíritu. No sabe exactamente qué le va a pasar, pero es consciente de que servir al Señor comporta oposición y pruebas: habla de "tribulación" y apunta también a la muerte. El "martirio" es fundamental para el Evangelio. Albert Schweitzer, el conocido biblista protestante del siglo pasado que se fue a vivir a una leprosería de África, escribía: "Tenemos que ser capaces de volver a sentir en nosotros lo que Jesús tiene de heroico... Solo entonces nuestro cristianismo y nuestra concepción del mundo recuperarán la heroicidad y se vivificarán". Ser mártir, recordaba monseñor Romero, significa "dar la vida" por el Señor y por los demás, no importa si es con la sangre o de otro modo. Lo importante es gastarse totalmente para comunicar el Evangelio.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
