Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 9,31-42
L'Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria. S'anava consolidant, vivia reverenciant el Senyor i creixia gràcies al consol de l'Esperit Sant.
Pere, que anava passant pertot arreu, va baixar també a visitar els membres del poble sant que vivien a Lida. Allà va trobar un home paralític que es deia Enees i que jeia al llit des de feia vuit anys. Pere li digué:
-Enees, Jesucrist et dóna la salut. Aixeca't i fes-te el llit.
Ell es va aixecar a l'instant. Tots els qui vivien a Lida i a Saron el van veure i es van convertir al Senyor.
A Jafa hi havia una deixebla que es deia Tabita, en grec Dorques (que vol dir "gasela"). Aquesta dona feia moltes bones obres i almoines. Per aquells dies es va posar malalta i va morir. Van rentar el seu cos i el pujaren a la sala de dalt de la casa. Com que Lida és a prop de Jafa, els deixebles van saber que Pere era allí i li enviaren dos homes a demanar-li que no trigués a anar a trobar-los. Pere se'n va anar amb ells de seguida. Un cop a Jafa, l'acompanyaren a la sala de dalt, on el van envoltar totes les viudes, que ploraven i li mostraven les túniques i els mantells que feia Dorques quan era amb elles. Pere va fer sortir tothom i es quedà pregant agenollat. Després, girant-se cap al cadàver, digué:
-Tabita, aixeca't!
Ella obrí els ulls, veié Pere i es va incorporar. Pere l'agafà per la mà i la féu posar dreta. Aleshores va cridar les viudes i els altres membres del poble sant i els la va presentar viva. La nova va córrer per tot Jafa, i molts van creure en el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El autor de los Hechos, tras haber hablado largo y tendido sobre Pablo y haber dicho que la comunidad cristiana crecía en un clima de paz, hace volver a escena a Pedro, que continúa fielmente, al pie de la letra, la obra de Jesús. Se trata de historias que muestran cómo crecía la comunidad cristiana. Son emblemáticas de la conversión misionera que hoy el papa Francisco pide insistentemente a todas las comunidades cristianas. Lucas indica que Pedro está de viaje, en movimiento: "Pedro, que andaba recorriendo todos los lugares, bajó también a visitar a los santos que habitaban en Lida". En resumen, Pedro está en salida, está en el camino. Si no nos ponemos en camino, si no salimos de nuestros recintos habituales, si no hay misión, no solo no podremos saborear la alegría de ese crecimiento, incluso numérico, del que habla Lucas en los primeros versículos que hemos leído, sino que corremos el riesgo de ser estériles y desaparecer. Esta es una reflexión que las comunidades cristianas deben hacer urgentemente, en este momento de la historia. La primera narración de Lucas se refiere a la curación de un paralítico, de nombre Eneas, que se encuentra en Lida. La segunda narración tiene lugar en otra ciudad, en Jope, adonde Pedro va a encontrar a una mujer, Tabitá, que acababa de morir. En ambas situaciones, Pedro repite los mismos gestos de Jesús: insta a Eneas a levantarse de la camilla, luego coge a Tabitá de la mano, tras arrodillarse para rezar, y la devuelve viva a sus amigos y amigas. Tanto a Eneas como a Tabitá, Pedro les dice: "¡Levántate!". En el texto se utiliza el mismo verbo griego que el empleado para describir la resurrección de Jesús. Pedro no realiza gestos prodigiosos ni espectaculares. Permanece pacientemente junto al débil y le devuelve la dignidad de ser amado y considerado. Estos son los signos, las primicias de la resurrección.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
