El pueblo gitano, incluido el de fe musulmana, celebra a San Jorge (+ 303 ca.), que murió mártir para liberar a la Iglesia. Llegir més
El pueblo gitano, incluido el de fe musulmana, celebra a San Jorge (+ 303 ca.), que murió mártir para liberar a la Iglesia.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 7,51-8,1
"Vosaltres sempre aneu a la vostra, no us heu circumcidat el cor ni les orelles! Sempre us oposeu a l'Esperit Sant: feu igual que els vostres pares. A quin dels profetes ells no van perseguir? Van matar els qui havien anunciat l'adveniment del Just, que ara vosaltres heu traït i assassinat. Vosaltres vau rebre la Llei per ministeri d'àngels, però no l'heu guardada.
En sentir això, estrenyien les dents i es corsecaven de ràbia contra Esteve. Ell, ple de l'Esperit Sant, fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i Jesús que s'estava a la dreta de Déu. Llavors va dir:
-Veig obert el cel, i el Fill de l'home a la dreta de Déu.
Ells, cridant amb tota la força, es van tapar les orelles i s'abraonaren tots alhora contra ell, el tragueren fora de la ciutat i començaren a apedregar-lo. Els testimonis havien deixat els seus mantells als peus d'un jove que es deia Saule. Mentre l'apedregaven, Esteve pregava dient:
-Jesús, Senyor, rep el meu esperit.
Després caigué de genolls i va cridar amb tota la força:
-Senyor, no els tinguis en compte aquest pecat!
I, havent dit això, va morir.
Saule era dels qui aprovaven la mort d'Esteve.
Aquell dia va començar una gran persecució contra l'església que era a Jerusalem, i tots, fora dels apòstols, es dispersaren pels territoris de Judea i Samaria.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Con la lapidación de Esteban comienza la historia de los mártires cristianos. Imita a Jesús hasta la muerte. Lucas relata sus últimas palabras, similares a las que Jesús pronunció desde la cruz: "Señor Jesús, recibe mi espíritu" y de nuevo, mientras Esteban cae de rodillas, aunque le hayan lanzado las piedras, reza: "Señor, no les tengas en cuenta este pecado" Esteban es el primero (el protomártir) de una larguísima serie de mártires que en los siglos XX y XXI ha alcanzado numéricamente su punto más alto en la historia de la Iglesia. Un mártir es alguien que no se conforma con la lógica de este mundo; por eso es expulsado violentamente de él. A Jesús le sucedió lo mismo: no pudo nacer en Belén y quedarse y tuvo que salir fuera; fue a Nazaret y fue conducido al precipicio para ser asesinado; en Jerusalén, finalmente, fue llevado fuera de las murallas y crucificado. El mártir es testigo del amor del Evangelio hasta el límite del amor, hasta el derramamiento de la sangre. Esteban, siguiendo el ejemplo de Jesús, perdona a los que le están matando. Para él, como para Jesús, no hay enemigos; es más, reza por sus perseguidores para que cambien y conviertan sus corazones. Es normal que el mundo odie a los enemigos, o a los supuestos enemigos. Sin embargo, lo que el mundo necesita es vaciarse de la enorme cantidad de violencia y llenarse de perdón y amor. Es el crucificado quien salva al mundo, no los crucificadores; y podemos añadir que los numerosos mártires de todos los tiempos han salvado y siguen salvando al mundo de la destrucción. Pablo, que había sido testigo del martirio y lo aprobaba hasta el punto de continuar la persecución contra los cristianos, es quizá el primero en ser tocado en su corazón por la oración de Esteban.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
