En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por los enfermos. Llegir més
En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por los enfermos.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 6,8-15
Esteve, ple de la gràcia i del poder de Déu, feia grans prodigis i senyals enmig del poble. Alguns de la sinagoga anomenada dels lliberts, cireneus i alexandrins, i altres de Cilícia i de l'Àsia, es posaren a discutir amb ell. Però com que no eren capaços de resistir la saviesa i la força de l'Esperit amb què Esteve parlava, subornaren uns homes que diguessin: "Hem sentit que aquest pronunciava paraules blasfemes contra Moisès i contra Déu."
Llavors van amotinar el poble, els notables i els mestres de la Llei, s'apoderaren sobtadament d'Esteve i se'l van endur al Sanedrí. Allà van presentar falsos testimonis que deien:
-Aquest home no para de parlar contra aquest sant temple i contra la Llei. Nosaltres li hem sentit dir que aquest tal Jesús de Natzaret destruirà aquest temple i canviarà les normes que Moisès ens va transmetre.
Tots els qui prenien part en la sessió del Sanedrí fixaren la mirada en Esteve i van veure que la seva cara era com la d'un àngel.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Esteban era el primero de los siete diáconos elegidos entre los judíos helenistas. Rápidamente destacó por su fuerte testimonio: "Realizaba grandes prodigios y signos entre el pueblo", se escribe en los Hechos. En los debates nadie era capaz "de enfrentarse a la sabiduría y al Espíritu con que hablaba". Dos capítulos de los Hechos narran su vida. Esteban fue sin duda una figura ejemplar de la primera comunidad. Hay que subrayar que el "servicio de la mesa" al que estaban destinados los siete diáconos, no se limitaba solo a esto. Todo creyente debe servir las dos mesas, es decir, la de los pobres y la de la Palabra. No hay especializaciones exclusivas, para unos la predicación y para otros la caridad. Todo cristiano debe atender a ambas. Y es importante señalar que la acción de Esteban tuvo lugar "entre la gente": no fue un servicio burocrático, sino una implicación en la vida cotidiana de la comunidad cristiana. Incluso los miembros del Sanedrín se asombraron de la acción misionera de Esteban: "Todos los que estaban sentados en el Sanedrín, vieron su rostro como el rostro de un ángel". En aquella asamblea tan importante Esteban recordaba a Moisés, cuyo ministerio estaba rodeado de tal esplendor que los hijos de Israel no podían fijar la mirada en su rostro por la luz que emitía (Ex 34,29ss). Esteban, al igual que Moisés, era realmente un testigo del amor de Dios, precisamente un ángel enviado por el Señor. Así debe ser todo discípulo. A imitación del maestro, también Esteban sufre primero el arresto y luego el juicio ante el Sanedrín; y en el juicio es condenado con falsas acusaciones. La historia de los discípulos sigue siempre la del maestro; y Esteban, en este momento difícil de su vida, es sostenido por la fuerza y el Espíritu del Señor que no abandona a nadie, especialmente en el momento de la prueba.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
