Festividad de santa Catalina de Siena (+ 1380); trabajó por la paz, por la unidad de los cristianos y por los pobres. Llegir més
Festividad de santa Catalina de Siena (+ 1380); trabajó por la paz, por la unidad de los cristianos y por los pobres.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 4,32-37
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia abundosa de Déu actuava en ells.
Ningú d'entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú.
Josep, un levita d'origen xipriota, a qui els apòstols havien donat el sobrenom de Bernabé -que vol dir "fill de consolació"-, es va vendre un camp que posseïa, va portar els diners i els diposità als peus dels apòstols.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Los efectos de la obra del Espíritu Santo en la vida de los discípulos pueden apreciarse de inmediato. El autor de los Hechos vuelve a narrar de forma concisa pero clara la vida de la comunidad: todos los que habían aceptado el Evangelio eran un solo corazón y una sola alma. El Evangelio provoca este nuevo clima de comunión entre quienes lo aceptan, y es una comunión profunda que se manifiesta también en la vida, hasta el punto de que "nadie consideraba sus bienes como propios, sino que todo lo tenían ellos en común".
El espíritu de comunión no queda circunscrito a un ámbito concreto, sino que impregna toda la vida de la comunidad y se expresa precisamente en la puesta en común de los bienes. Esta imagen de la comunidad, que puede parecer utópica, muestra a los discípulos de todos los tiempos el camino que deben seguir: la comunión y compartir. Esta transformación de las relaciones entre los creyentes no es el fruto de una elección humana sino más bien el fruto de la acción del Espíritu que empuja a no amarse solo a uno mismo, sino también a los demás, sobre todo a los más débiles. El Espíritu es el verdadero protagonista que fermenta de modo solidario la comunidad de los creyentes y el énfasis en la comunión de bienes que evitó la desigualdad y el abandono significa el poder de comunión que brota del amor evangélico. El autor de los Hechos, al subrayar que "no había entre ellos ningún necesitado" porque les hacían partícipes de los bienes de quienes eran más acaudalados, señala un camino pastoral. La calidad evangélica de una comunidad cristiana se reconoce por su capacidad de seguir a sus miembros más débiles. La generosidad de Bernabé se convierte en ejemplar: el amor evangélico une y refuerza la fraternidad de los discípulos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
