Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 4,23-31
Un cop lliures, Pere i Joan anaren a trobar els germans i els van explicar tot allò que els grans sacerdots i els notables els havien dit. En sentir-ho, ells van adreçar unànimement a Déu aquesta pregària:
"Senyor, tu has fet el cel, la terra i el mar, i tot el que s'hi mou. Tu, per boca del teu servent, el nostre pare David, que parlava mogut per l'Esperit Sant, has dit:
"Per què s'avaloten les nacions
i els pobles es conjuren en va?
Els reis de la terra s'uneixen,
s'alien tots junts els sobirans
contra el Senyor i contra el seu Messies.
"Realment, en aquesta ciutat es van aliar Herodes i Ponç Pilat amb les nacions paganes i amb alguns del poble d'Israel contra el teu sant Servent Jesús, el teu Messies; i han complert així tot allò que la teva decisió poderosa havia fixat per endavant. Ara, Senyor, mira com ens amenacen i concedeix als teus servents la valentia d'anunciar la teva paraula; estén la teva mà perquè hi hagi guaricions, senyals i prodigis gràcies al nom del teu sant Servent Jesús."
Quan van acabar la pregària, va tremolar el lloc on eren reunits; tots foren omplerts de l'Esperit Sant i comunicaven amb valentia la paraula de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pedro y Juan, liberados, vuelven entre los discípulos y, junto con la comunidad, dan gracias al Señor por lo que ha realizado a través de ellos. La acción de gracias se convierte en invocación para que los discípulos puedan continuar "con valentía" la predicación del Evangelio. Es la vocación misma de la comunidad que el Señor sigue confirmando. Al final de la oración, se produce un nuevo terremoto y todos se llenan, una vez más, del Espíritu Santo. El autor de los Hechos parece sugerir que un Pentecostés no es suficiente, es necesario que haya más. O mejor dicho, es necesario que Pentecostés continúe en la vida de cada comunidad cristiana para que no se deje intimidar, para que no tenga miedo. En este sentido, podríamos decir que la dimensión carismática es esencial en la vida de la Iglesia y de toda comunidad. En efecto, sin el Espíritu Santo, sin su poder, los cristianos están como privados de energía. El Espíritu Santo, que se da a los creyentes mientras están en oración, es el poder propio de Dios. Él lo concede abundantemente a todos los que lo piden con corazón sincero, a los pequeños y a los grandes, a los ricos y a los pobres, a los buenos y a los malos: todos están llamados a vivificar el mundo con el fuego del amor. Esta energía interior hace que los discípulos estén preparados y sean capaces de "proclamar la Palabra de Dios con valentía" y de atraer hacia el Señor a quienes se dejan tocar el corazón.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
